Charlie Hebdo

L’agenda setting d’aquests últims dies ha estat marcada pel doble atemptat gihadista a París contra la revista satírica Charlie Hebdo i un supermercat jueu. La noticia trasbalsava el món occidental, i així ho van deixar veure els mitjans de comunicació. El passat 8 de gener no es parlava d’una altra cosa i la majoria de diaris van obrir amb aquesta notícia. Es podien llegir titulars contundents com el de l’ABC “Ataque a la libertad”, també solidaris com el de la Razón i el Periódico, que coincidien, “Todos somos Charlie Hebdo” i d’altres més neutrals com el del País “Ataque terrorista a la libertad de prensa en el corazón de europa”, o el de la Vanguardia “El yihadismo golpea el corazón de Europa”. 

I com no podria ser d’una altra manera, tota la premsa va condemnar l’atemptat a les seves pàgines i va donar el seu suport a la revista Charlie Hebdo. El lema “Je suis Charlie” s’imposava als mitjans i a les xarxes socials. Un sector més minoritari també proclamava obertament el contrari. Un d’ells va ser David Brooks qui va escriure un article pel New York Times titual “Jo no sóc Charlie Hebdo”. La raó principal del seu posicionament és que rebutjava el tractament satíric i ofensiu de la revista. Però oblidant que la qüestió de fons no responia a criteris subjectius de gustos,  sinó al principi de llibertat d’expressió, que hauria d’estar per sobre de fanatismes. 

Per això la idea de fons, defensada a les manifestacions i mostres de suport no era tant “Je suis Charlie”, sinó més aviat la que expressava l’activista i escriptor àrab Dyab Abu al seu twitter: “Jo no sóc Charlie, sóc Ahmed el policia mort. Charlie (Hebdo) va ridiculitzar la meva fe i cultura i vaig morir defensant el seu dret a fer-ho”. I és que ja no importa tant si les formes de Charlie Hebdo eren convenients o no. La reflexió de Dyab Abu venia a dir el mateix que la síntesi que va fer Voltaire sobre la llibertat d’expressió: “No estic d’acord amb el que dieu, però defensaré amb la meva vida el vostre dret a expressar-ho”.

Ahmed no només representa la perfecta síntesi d’aquest principi. També recorda als mitjans de comunicació d’abstenir-se a reproduir estereotips que només fomenten la islamofòbia. I de pas ens recorda a tots  que al costat de “liberté” es troben, en igual d’importància, “égalité” i “fraternité”.