Cada dia és 8 de març

Avui, dia internacional de la Dona, fa pensar en que ningú parla del 19 de novembre. Google felicita les dones, les xarxes socials és tenyeixen de lila, o rosa en el seu defecte, i els mitjans treuen a la llum reportatges i estadístiques sobre la igualtat de gènere. Tot sincronitzat.

Per definició, és notícia un fet actual i atípic, que sobresurt d’allò comú.  I la igualtat de la dona segueix sent notícia. Ningú dedicarà pàgines a parlar sobre el 19 de novembre, ni molt menys es felicitarà els homes, en aquest dia, per ser homes.

Que les dones estan en situació d’inferioritat respecte els homes és una realitat diària, i no només d’un 8 de març, de la qual els mitjans s’han de fer eco. Però al costat de notícies i reportatges sobre la dona al món laboral o la violència masclista, en dies com el d’avui també es troben articles com “Les dones que tenen Hollywood als seus peus” de l’ABC, que ajuden poc o res a la visibilitat de la dona i més aviat accentuen la concepció androcèntrica que predomina als mitjans. L’home passa a ser el centre i la mesura de totes les coses, i en conseqüència troba estrany i noticiable el triomf d’algunes dones.

“No em felicitis, defensa els meus drets” o “Cada dia és 8 de març” són alguns dels missatges contraris al 8 de març publicats per usuaris a les xarxes. Perquè és cert, avui no és un dia per felicitar, sinó per commemorar i lluitar pels drets de les dones. I no només avui.  

Actualment encara hi ha  603 milions de dones viuen en països on la violència masclista no és considera delicte.  Més del 70% de les dones arreu del món ha patit una experiència física o sexual violenta. Dones i nenes componen el 80% de les 800.000 persones que cada any són víctimes de la tracta. Només a Europa, més de la meitat de les dones confensa haver patit assetjament sexual. Els sous femenins acostumen a ser d’un 10 - 30% inferiors als masculins tot i realitzar les mateixes tasques. Etcètera.

Deixarà de ser 8 de març quan no hi hagin dones maltractades, explotades i tractades d’inferiors. Quan la igualtat femenina deixi de ser notícia.

“Aquí ningú vol parlar amb la premsa”

“No volem premsa, marxeu d’aquí” diuen a crits alguns dels ocupants que viuen des del mes de maig a l’assentament il·legal que s’ha format als antics Encants Vells. “No treballem per cap mitjà, som estudiants” ens expliquem, per si serveix d’alguna cosa. 

Ara, amb més predisposició, ens interessa saber, entre altres coses, el perquè d’aquesta por o ràbia a la premsa. L’Abdul, immigrant d’origen senegalès, accepta parlar amb nosaltres  (sense mostrar la cara a càmera) i després d’enumerar una llarga llista de mitjans que han trepitjat la zona (TV3, BTV, Antena 3...)  denuncia la falta d’imparcialitat de tots ells. 

Però el cert és que la imparcialitat periodística passa per conèixer totes les versions d’una història i d’aquesta, en concret, hi ha una part que no vol parlar. “Aquí ningú vol parlar amb la premsa”, escriu El País o “Els habitants del solar no han volgut deixar entrar les càmeres” informa BTV noticies. Altres publicacions com l’Ara és limiten a reproduir des de la còmoda redacció les paraules d’un tercer: “Carlota Falgueras (membre de la Xarxa de Suport als Assentaments) explica que el col·lectiu no vol parlar amb els mitjans per fer el “mínim soroll possible”.

I és estrany, perquè l’Abdul sembla tenir ganes de parlar i moltes coses a dir si se l’escolta. 

Fotografia feta des d'un bloc d'edificis contigu a l'Assentament, en contra dels ocupants que van expressar la seva oposició al ser retratats.

 

Pot semblar contradictori que sigui la part que no vol a explicar-se, la que reclami imparcialitat. Però aquest no és el primer cas de col·lectius desfavorables que es neguen a dir la seva versió. Estan acostumats a ser reduïts de forma sistemàtica a estereotips per part dels mitjans i ja no hi confien. La versió oficial acostuma a predominar en les informacions, potser perquè és la que més concorda amb la nostra visió etnocèntrica, molt llunyana a la realitat d’Abdul, que sobreviu amb cinc euros al dia gràcies a la ferralla. 

A les pàgines sempre hi constarà les ajudes que l’Ajuntament els hi ha ofert i la majoria d’ells han rebutjat sistemàticament. I això, tan incomprensible per a qualsevol, ens deixarà amb la consciència tranquil·la i la conclusió que a ells “els hi està bé viure així”. Pocs cops explicaran que no volen que ningú els mantingui, que el que volen és treballar perquè tot els hi ho permet menys la llei. 

En comptes d’això diran “Aquí ningú vol parlar amb la premsa” i ho deixaran córrer.

Si dissabte l’afició blanca s’anava a dormir humiliada per la golejada al seu equip, la indignació encara va augmentar més al matí següent quan els mitjans de comunicació i les xarxes socials es van fer eco de la festa del 30è aniversari de Cristiano Ronaldo a la que va assistir part de la plantilla madridista.  La repulsa a aquesta noticia es feia patent a través del hashtag “la festa del deshonor”, que es va convertir en trending tòpic, i a enquestes que van dur a terme alguns mitjans via online o in situ.

Sembla lògic l’enuig d’aquells aficionats que contribueixen a alimentar els sous astronòmics dels futbolistes. Aquells que se’n van a casa decebuts i reflexionen sobre allò que ha fet perdre el seu equip sembla lògic que exigeixin el mateix als jugadors. Però darrera d’aquest enuig hi ha un periodisme que apel·la els fanatismes i juga un paper fonamental en consolidar el poder econòmic d’aquest esport.

“El Chiringuito de Jugones” a Neox, “Jugones” a la Sexta o “Deportes Cuatro” són un exemple d’aquest periodisme perfectament equiparable a la premsa rosa, però que d’alguna manera gaudeix de millors valoracions. Com va passar diumenge amb la festa d’anniversari de Cristiano Ronaldo, la vida privada dels futbolistes esdevé un tema de tertúlia acalorat. I ja no entrem en les imatges d’aficionades de “bon veure” que acompanyen moltes de les informacions. 

François Gallardo, El Chiringuito de Jugones

Els mitjans tenen un paper fonamental en la difusió d’aquest esport, que en ocasions té major rellevància que altres temes. El futbol monopolitza les pàgines a les seccions d’esport, i arriba a superar en nombre a altres apartats. A vegades, com en el cas de La Vanguardia, passa per davant de seccions com la d’Economia, que sí afecten l’interès general. Si fem una ullada a les xifres trobem que Marca és la publicació impresa amb més lectors diaris, segons l’Estudi general dels mitjans. Tenint en compte aquesta tendència no és estrany que la majoria de diaris generalistes se sumin a la recapta de lectors incorporant noticies futbolístiques en primera plana.  

El futbol recrea avui el tòpic del “panem et circenses” que és alimentat des dels mitjans de comunicació, fins al punt de convertir-lo en tema d’interès nacional. Una tema, a més, en el que és barregen l’opinió i la informació de forma indestriable.  L'aficionat és converteix en un testimoni mut de l'espectacle, que sempre estarà d'acord amb aquelles informacions que és corresponguin amb les seves preferències. I creurà lògic el seu enuig quan se l'informi que l'ídol del seu equip no se'n torna a casa a reflexionar sobre el fracàs del partit.